El carrer és de tothom

Quan les ideologies es ressequen, quan dretes i esquerres es confonen deliberadament, quan la política és únicament gestió de l’existent, és l’hora institucional de reclamar civisme. Quan es renuncia a l’erradicació profunda de la desigualtat, quan es descarta la pròpia emancipació, quan la forma de vida dominant exclou l’experiència d’un temps més enllà de la mercaderia (sigui l’habitatge, sigui la càmera digital) o del treball assalariat, és l’hora ciutadana de reclamar civisme. Quan l’economia de mercat ha esberlat les relacions comunitàries, quan l’Estat ha monopolitzat l’acció col·lectiva, és hora que milers d’individus atomitzats s’esgargamellin reclamant civisme. Quan, sota la catifa de la marca Barcelona, s’hi ha escombrat dissimuladament l’escòria que genera el “desenvolupament sostenible”, i quan de tants bonys sota l’esquena la catifa es torna incòmoda, és hora de reclamar –unànimement- civisme.

Aleshores una nova Inquisició es posa en marxa, i protagonitza discursos de polítics mediocres alleujats de tenir per fi un discurs; i escalfa els ànims d’anodins ciutadans fins a fer-los saltar del sofà i abandonar el comandament a distància; i totalitza el llenguatge social fins a tornar-lo un monocord crit histèric que reclama: a la foguera! I al foc purificador del nou dogma s’hi llencen bruixes i bruixots, putes de carrer, bongueros impertinents, okupes radicals, guiris borratxos, veïnes porques, fumetes adolescents, sorollosos immigrants, ionkies despistats, homeless a seques.

I així la Institució, com un Torquemada sadollat, respira a fons sabedora de poder guanyar la batalla per un espai públic massa disputat –de fet reconstruït- pels moviments socials heretges dels darrers anys. I així els nous senyors feudals de les constructores i immobiliàries continuen –sense fer soroll, és un dir- edificant i ventilant-se pisos a 40 milions. I així els mass media tanquen -virtuosos com teòlegs de monestir- el cercle de denunciar i reclamar solucions a un problema de la seva creació. I així el ciutadà dorm el son dels justos, confiat en assolir l’únic cel possible. Civisme, civisme, civisme. Haurem de retorçar el concepte fins que perdi tot sentit.

Ivan Miró La Ciutat Invisible