El carrer és de tothom

El proper 22 de desembre a les 20 h., un dia abans de la seva aprovació, s'ha convocat a Plaça Sant Jaume una cassolada contra la nova ordenança cínica. Porteu cassoles, estris de cuina, xiulets i tota mena de material que fagi soroll a fi i efecte de mostrar el nostre descontent.

Fe-m'ho córrer.

El proper DISSABTE 17 de desembre a les 17h a PLAÇA UNIVERSITAT

Una hora abans sortiran cinc columnes de diferents barris de Barcelona:

- PEDRALBES: 16h a Palau Reial baixada d’skaters, patinadors, ciclistes etc. - CIUTAT VELLA: 16h a les Piscines Folch i Torres, veïns contra la violència immobiliària - GRÀCIA: 16h a la Plaça del Diamant, després del “Txabolejar Gràcia” - POBLENOU: 16h a la Makabra (c\Tánger, 40), bicicletada de malabaristes, músics de carrer, gent que fa circ, artistes etc. - SANTS: 16h a Plaça de Sants

Convoquem aquesta manifestació perquè la ordenança del civisme criminalitza la pobresa i la protesta política i retalla drets socials.
Entre altres activitats prohibeix fer al carrer coses com: jugar a pilota, penjar cartells i pancartes, dormir, menjar o rentar-se, pintar graffitis, ¡ patinar, fer malabars, tocar música, prendre una cervesa, la venda ambulant, determinades formes de mendicitat i treball sexual etc.
L’encarregada de fer complir la ordenança serà la Guàrdia Urbana, amb qui tots i totes estarem obligades a col·laborar. La seva paraula tindrà sempre valor de prova.

Pots descarregar-te l'ordenança a:
http://w3.bcn.es/fitxers/ajuntament/ordenancesprovisionalsconvivencia.052.pdf

Pots descarregar-te els qüestionaris sobre civisme a:
http://www.conservas.tk/cuestionarios/cuestioCAT.pdf
http://www.conservas.tk/cuestionarios/cuestioCAST.pdf

Mira també:
http://elcarreresdetothom.blogspot.com
EL CARRER ÉS DE TOTHOM Víctimes del civisme

Els voluntaris contra el civisme han confeccionat aquest qüestionari per donar a conèixer la nova ordenança municipal.
Descarrega'te-l i fes-ne difussió.
Qüestionari en català (pdf)

Amb el civisme i la seva nova ordenança reguladora pretenen marcar les pautes de vida dels habitants d'aquesta ciutat. Un civisme que crida a la convivència i adhesió a la màquina-de-fer-calers, convidant a mirar cap una altra banda front els problemes reals de la misèria quotidiana.

La concentració de treballadores sexuals del 8 de novembre i la del dimarts 22 durant el consell de ciutat a la plaça de Sant Jaume van ser un primer pas de molts per protestar contra un projecte d’ordenança que atempta contra la llibertat pública dels sectors més exclosos de la societat, i un bon precedent per crear aliances entre tots els sectors que ens sentim discriminats i atacats per una possible aplicació de l'ordenança.

És quan ens ajuntem gent diversa amb roblemàtiques socials semblants que els polítics tremolen i es senten amenaçats, cal amplificar l’abast de les mobilitzacions per aturar l’ordenança des del carrer, defensant les nostres maneres de viure, l’accés als recursos bàsics i un ús públic del carrer.

És per consolidar aquestes aliances i per xerrar sobre les diferents iniciatives i propostes que diferent gent indignada (skaters, graffiters,
ocupes, col•lectius varis ...) volen començar una campanya intensiva contra l’ordenança, i que desembocarà en una gran manifestació el dissabte 17 de desembre a la plaça Universitat (dia en que s’acaba el termini d’al•legacions); i en una concentració el 22 de desembre a la plaça Sant Jaume, dia abans de l’aprovació de l’ordenança.



Convocatòries:


Dissabte 17 de desembre.

17:00h. Manifestació Plaça Universitat "El carrer és de tothom"


Dijous 22 de desembre.

Concentració Pl. Sant Jaume

Quan les ideologies es ressequen, quan dretes i esquerres es confonen deliberadament, quan la política és únicament gestió de l’existent, és l’hora institucional de reclamar civisme. Quan es renuncia a l’erradicació profunda de la desigualtat, quan es descarta la pròpia emancipació, quan la forma de vida dominant exclou l’experiència d’un temps més enllà de la mercaderia (sigui l’habitatge, sigui la càmera digital) o del treball assalariat, és l’hora ciutadana de reclamar civisme. Quan l’economia de mercat ha esberlat les relacions comunitàries, quan l’Estat ha monopolitzat l’acció col·lectiva, és hora que milers d’individus atomitzats s’esgargamellin reclamant civisme. Quan, sota la catifa de la marca Barcelona, s’hi ha escombrat dissimuladament l’escòria que genera el “desenvolupament sostenible”, i quan de tants bonys sota l’esquena la catifa es torna incòmoda, és hora de reclamar –unànimement- civisme.

Aleshores una nova Inquisició es posa en marxa, i protagonitza discursos de polítics mediocres alleujats de tenir per fi un discurs; i escalfa els ànims d’anodins ciutadans fins a fer-los saltar del sofà i abandonar el comandament a distància; i totalitza el llenguatge social fins a tornar-lo un monocord crit histèric que reclama: a la foguera! I al foc purificador del nou dogma s’hi llencen bruixes i bruixots, putes de carrer, bongueros impertinents, okupes radicals, guiris borratxos, veïnes porques, fumetes adolescents, sorollosos immigrants, ionkies despistats, homeless a seques.

I així la Institució, com un Torquemada sadollat, respira a fons sabedora de poder guanyar la batalla per un espai públic massa disputat –de fet reconstruït- pels moviments socials heretges dels darrers anys. I així els nous senyors feudals de les constructores i immobiliàries continuen –sense fer soroll, és un dir- edificant i ventilant-se pisos a 40 milions. I així els mass media tanquen -virtuosos com teòlegs de monestir- el cercle de denunciar i reclamar solucions a un problema de la seva creació. I així el ciutadà dorm el son dels justos, confiat en assolir l’únic cel possible. Civisme, civisme, civisme. Haurem de retorçar el concepte fins que perdi tot sentit.

Ivan Miró La Ciutat Invisible

A començaments del mes de juliol d’enguany, la direcció del rotatiu del grup Godó, va decidir que centraria la seva campanya de desgast contra l'ajuntament de Barcelona mitjançant la utilització reiterativa de la figura de l'incivisme. Des de l'inici d'aquesta ofensiva, 32 portades del rotatiu han estat encapçalades per titulars que hi feien referència. El contingut d'aquestes portades ha estat molt aleatori, arribant a mostrar imatges d'indigents dormint al carrer amb peus de foto denunciant l'incivisme que es viu al carrer Ferran. Aquesta estratègia informativa ha estat paral·lela en el temps a la consolidació d'Albert Gimeno com a director de l'apartat Vivir en Barcelona, després de la marxa d'Eugeni Madueño. Albert Gimeno tenia un llarg currículum de periodisme policial, i fins i tot havia estat denunciat algunes ocasions per la manca de contrastació de certes afirmacions.

L’ajuntament de Barcelona pretén aprovar abans de gener de 2006 el nou Decret d’Ordenances municipals. Es tracta d’un nou paquet de normatives inspirades clarament en les doctrines de tolerància zero implantades a ciutats com Nova York. Durant la seva visita del passat mes de maig a Barcelona, el cap de la policia novayorquina va aportar nombrosa informació i dossiers a la guàrdia urbana de Barcelona, mostrant així la suposada efectivitat de les mesures de mà dura que allí s’apliquen des de fa anys. De fet, dins de la guàrdia urbana de Barcelona ja fa anys que existeix un sector de comandaments partidaris de l’actuació contundent i sense miraments dels agents. Precisament és aquesta línea dura, defensada també des de la gerència de Via Pública i especialment des del seu màxim responsable Blas Alascio, la que s’està imposant després de la renovació d’intendents que per la via d’oposicions es produí a inicis d’any. El guanyador de les oposicions tot i les queixes internes fou l’intendent de les UPAS, Juan José Vilanova Juanola. Paral·lelament a aquests moviments interns dins del cos de la guàrdia urbana, les picabaralles polítiques entre el tripartit barceloní (PSC-ERC-ICV) i els grups de l’oposició (PP-CIU) -amb l’ajut editorial de diversos mitjans de comunicació- han degenerat en afirmacions del mateix alcalde Joan Clos que deixen entreveure l’aplicació d’un decret d’ordenances molt autoritari.


Algunes filtracions de l’esborrany d’aquest decret –tot i que s’està elaborant amb molt poca transparència- deixen entreveure les línees bàsiques. Una de les màximes serà la carta blanca a la guàrdia urbana per expulsar tota mena d’activitats de la via pública, sigui de la mena que siguin. Amb l’excepció d’aquelles ocupacions de via pública que siguin una font d’ingressos pel consistori. És a dir, s’expulsarà per la força a indigents, captaires, prostitutes, músics de carrer, paradetes informatives, i d’altres actuacions que no retribueixen a les arques municipals. Per contra, es tolerarà i incentivarà, la gravació d’spots publicitaris, els actes institucionals, els carnavals oficials, i d’altres tipus d’activitats que moguin prou diner. Es vol prohibir demanar caritat, seure al carrer, anar sense samarreta, etc... Una altra potestat que es vol introduir és la llibertat d’actuació de la guàrdia urbana sense haver de consultar al jutjat de guàrdia. Precintar i desallotjar locals sense previ avís, tancar gent al calabós durant 72 hores per no pagar una multa, etc.... El cúmul de vulneracions de drets que suposarà l’aplicació d’alguns d’aquests articles al nou decret d’ordenances és llargíssim, i per això ja diverses entitats, com ara la FAVB (Federació de Veins i Veines) s’han interessat per conèixer l’esborrany, abans que passi al debat del plenari municipal poc abans de les festes de Nadal.

El civismo es hoy uno de los discursos políticos centrales de nuestras autoridades políticas y mediáticas. Su deterioro ha sido el asunto central del último pleno municipal en Barcelona y de todo tipo de pronunciamientos en las últimas semanas. El civismo concibe la vida social como un colosal proscenio de y para el consenso, en que ciudadanos libres e iguales acuerdan convivir amablemente cumpliendo un conjunto de preceptos abstractos de buena conducta. El escenario predilecto de ese limbo es un espacio público no menos ideal, en que una clase media universal se dedica al ejercicio de las buenas prácticas de urbanidad. En ese espacio modélico no se prevé la posibilidad de que irrumpa el conflicto, puesto que en la calle y la plaza se presupone la realización de la utopía de una superación absoluta de las diferencias de clase y las contradicciones sociales por la vía de la aceptación común de un saber comportarse que iguala.

Barcelona es un ejemplo de cómo, a la que te descuidas, el sueño de un espacio urbano desconflictivizado, por el que pulula un ejército de voluntarios ávidos por colaborar, se derrumba en cuanto aparecen los signos externos de una sociedad cuya materia prima es la desigualdad y el fracaso. Y es porque lo real no se resigna a permanecer secuestrado que nuestros espacios públicos no pueden ser un cordial ballet de ciclistas sonrientes, recogedores de caquitas de perro y pulcros paseantes incapaces de tirar una colilla al suelo. ¿Quiénes son los responsables de que se frustre esa expectativa de ejemplaridad? Parece que esas bolsas crecientes de ingobernablidad se nutren de las nuevas "clases peligrosas", aquellas que el nuevo higienismo social, como el del siglo XIX, clama por ver neutralizadas, expulsadas o sometidas a toda costa: los jóvenes, los inmigrantes, los drogadictos, las prostitutas, los mendigos y esa nueva clase obrera que constituyen los trabajadores extranjeros y sus familias.

Sobre los inmigrantes como factor de suciedad nada que añadir a lo obvio: es pura xenofobia. En cuanto a las prostitutas, tampoco nada novedoso, puesto que son viejos personajes de las pesadillas de quienes quisieran que Barcelona fuera una ciudad ordenada y obediente. Con los indigentes y drogadictos formarían ese submundo de lo que en algunas ciudades latinoamericanas llaman "desechables", aquéllos contra los que se está animando a actuar con fines profilácticos, si hace falta como vemos que ocurre de vez en cuando con las acciones de cabezas rapadas.

En cuanto a los jóvenes, tampoco queda claro a quién corresponde atribuir responsabilidades incívicas. Se habla de extranjeros borrachos, por ejemplo, que se identifican como nuevos nómadas -los travellers- o turistas pobres, aunque es posible que a su lado encontremos a un buen número de estudiantes universitarios de casa bien que han acudido por miles a una ciudad publicitada
internacionalmente como un colosal e ininterrumpido espectáculo al aire libre. Por cierto, es curioso que haya quejas al respecto del consumo juvenil de alcohol en público en una ciudad como Barcelona, en que el botellón no alcanza ni de lejos las dimensiones que conocen otras ciudades españolas como Madrid.

Luego tenemos el capítulo de fiestas descontroladas. Hace tiempo que los espacios festivos han demostrado su fracaso en orden a constituirse en ámbitos felices de cohesión social, y alguien debería recordar los graves desórdenes que conocieron las fiestas de Gràcia hace 30 años, el resultado de los cuales fueron 20 detenidos y un herido como consecuencia de los disparos al aire de la policía. Y es que la fiesta es lo que siempre ha sido, un territorio en que la condición crónicamente problemática de la vida social encuentra una oportunidad en que expresarse. En ese campo se confunden varias cuestiones. Por una parte, la del consumo masivo de alcohol, que no se ataja porque en gran medida depende de él la financiación de esas fiestas. Lo que ocurre es que luego se acabará sosteniendo que los desmanes los han provocado jóvenes borrachos de cerveza vendida por los "lateros" paquistaníes y no por la que les han servido los "buenos ciudadanos" que atendían las barras legales. En cuanto a la implicación de grupos alternativos, es un argumento perfecto para el hostigamiento policial contra la disidencia política radical. Igual no es casual que la asignación de culpa a movimientos sociales anticapitalistas en altercados como los de Gràcia precediera en unos días a un informe en que los Mossos d'Esquadra daban cuenta de la localización en Barcelona de activistas entre cuyos "crímenes" figuraba la difusión de ideas anarquistas y antisistema.

En resumen, . Y es que, como sostenía aquí Josep Ramoneda en un sentido parecido, si uno lee lo que escribieron hace no mucho en estas mismas páginas Oriol Bohigas (27 de julio) y Félix de Azúa (11 de agosto) sobre el pozo de podredumbre en que se había convertido Barcelona, se llega a la conclusión de que lo que molesta a nuestros intelectuales burgueses no es la miseria o la marginación, sino tener que verla.

Mención aparte merece la invocación al término vandalismo para aludir a una nebulosa de conductas en la que manifestaciones de cultura urbana como son los grafitos se mezclan con formas de gamberrismo en las que una visión más profunda debería reconocer elementos de rabia y rencor contra ciertos aspectos del mundo. Todo acto de violencia es un acto de comunicación, cuyas causas no pueden ser atribuidas de manera simple a una patología psíquica o social. Y recuérdese: explicar no es justificar.

Por otra parte, y al respecto, cabría reconocer el descomunal abismo que, en cuanto a efectos, separa la llamada violencia urbana de la violencia urbanística. El 15 de julio, Bernat Puigtobella publicaba en EL PAÍS un merecido elogio a Destrucción de Barcelona (Mudito & Co.), de Juanjo Lahuerta, un libro que no trata precisamente del aumento de las conductas incívicas, sino de la devastación de que ha sido víctima Barcelona en los últimos años a manos del diseño urbano. Porque, si una papelera quemada es un "acto de vandalismo", ¿qué calificación convendría a esos barrios populares desahuciados en masa y destruidos por las excavadoras, a ese centro histórico despanzurrado para construir aparcamientos o a ése borrado para siempre de los restos y los rastros de lo que un día fue una de las ciudades más apasionantes y apasionadas de Europa?

L'Associació Víctimes del Civisme ha elaborat un dossier de materials crítics amb la nova ordenança.
Us el podeu descarregar des d'aquí
Dossier fartes del civisme (doc)